El concurs de Sonadors d’ampolla d’anís va néixer l'any 2004 com a complement de l’Anoia Folk i incentiu per estimular la creativitat de les diferents colles de la Pobla, les foranes que ens visiten i volen participar-hi. Volíem recuperar un aspecte tradicional de la nostra cultura que ens transporta a un temps sense pressa on la ironia i la sana rivalitat entre grups era l’ocupació preferida, especialment en el temps de la sega i la verema.
Al 1870 una coneguda marca d’anís va introduir una ampolla amb uns característics relleus en la superfície que ens han arribat fins avui. La finalitat inicial era facilitar la subjecció perquè no rellisqués de les mans. Poc s’imaginaven que es convertiria en un dels instruments més populars de la música tradicional. La inventiva tradicional no va desaprofitar l’oportunitat i l’ampolla d’anís es va estendre ràpidament. Subjectant-la pel coll amb la ma esquerra recolzada sobre el pit, es rasca amb una forquilla o cullera metàl·lica sobre les estries del vidre.
En el concurs és imprescindible combinar versots amb molt enginy i ironia acompanyats del so dringant de l’ampolla d’anís. Per millorar la sonoritat de l’ampolla és imprescindible extreure el paper de l’etiqueta i lliurar el plàstic que conté el coll de l’ampolla de producció industrial per evitar el reompliment. Perquè la sonoritat ratlli la perfecció no és suficient fer-ho amb una cullera o forquilla, sinó que es recomana un objecte metàl·lic consistent i d’un diàmetre entre 5 i 9 mil·límetres. Preferentment la superfície ha de ser rugosa per aprofundir en la sonoritat vítrica de l’objecte. Aquests aspectes i alguns d’altres que no es revelen, són la tècnica del guanyador de tres edicions, Pere Regordosa.
Altres instruments de factura popular han estat utilitzats al llarg del temps. Si es colpeja la boca d’un càntir amb una espardenya es produeix un so greu i profund per fer sons baixos. També era tradicional a la Pobla fer instruments amb les restes del menjar, el pinyol de l’albercoc servia per fer xiulets, com també la canya tallada transversalment i colpejada contra la ma constituïa el ventall d’instruments de vinya. Aquests són només alguns exemples d’un passat ric en inventiva a manca de recursos. Instruments senzills i purs en tradició, que paulatinament poden anar incorporant-se al concurs de sonadors d’ampolla d’anís.
BASES DEL CONCURS:
1) Mínim 30 segons d’interpretació fins a un màxim d'1 minut
2) Es pot participar tant a nivell individual com col·lectiu, fins un màxim de 5 components.
3) És imprescindible combinar versots amb el so de l’ampolla d’anís.
4) Un Jurat qualificat atorgarà un únic premi, consistent en un pernil.
Al 1870 una coneguda marca d’anís va introduir una ampolla amb uns característics relleus en la superfície que ens han arribat fins avui. La finalitat inicial era facilitar la subjecció perquè no rellisqués de les mans. Poc s’imaginaven que es convertiria en un dels instruments més populars de la música tradicional. La inventiva tradicional no va desaprofitar l’oportunitat i l’ampolla d’anís es va estendre ràpidament. Subjectant-la pel coll amb la ma esquerra recolzada sobre el pit, es rasca amb una forquilla o cullera metàl·lica sobre les estries del vidre.
En el concurs és imprescindible combinar versots amb molt enginy i ironia acompanyats del so dringant de l’ampolla d’anís. Per millorar la sonoritat de l’ampolla és imprescindible extreure el paper de l’etiqueta i lliurar el plàstic que conté el coll de l’ampolla de producció industrial per evitar el reompliment. Perquè la sonoritat ratlli la perfecció no és suficient fer-ho amb una cullera o forquilla, sinó que es recomana un objecte metàl·lic consistent i d’un diàmetre entre 5 i 9 mil·límetres. Preferentment la superfície ha de ser rugosa per aprofundir en la sonoritat vítrica de l’objecte. Aquests aspectes i alguns d’altres que no es revelen, són la tècnica del guanyador de tres edicions, Pere Regordosa.
Altres instruments de factura popular han estat utilitzats al llarg del temps. Si es colpeja la boca d’un càntir amb una espardenya es produeix un so greu i profund per fer sons baixos. També era tradicional a la Pobla fer instruments amb les restes del menjar, el pinyol de l’albercoc servia per fer xiulets, com també la canya tallada transversalment i colpejada contra la ma constituïa el ventall d’instruments de vinya. Aquests són només alguns exemples d’un passat ric en inventiva a manca de recursos. Instruments senzills i purs en tradició, que paulatinament poden anar incorporant-se al concurs de sonadors d’ampolla d’anís.
BASES DEL CONCURS:
1) Mínim 30 segons d’interpretació fins a un màxim d'1 minut
2) Es pot participar tant a nivell individual com col·lectiu, fins un màxim de 5 components.
3) És imprescindible combinar versots amb el so de l’ampolla d’anís.
4) Un Jurat qualificat atorgarà un únic premi, consistent en un pernil.
1 comentari:
Quina xorrada... faré vaga de fam perquè estic en contra d'aquests tipus de concursos retrògrats...
Publica un comentari a l'entrada